AVUI S'INAUGURA!

Avui és la inauguració, per fí!

Aquí teniu el flyer!

SAÓ PRAT!

Vaig a explicar la història d'un migdia en que em trobo al meu gran amic Jordi Ibáñez i fem una cerveseta al Pau Casals. Li explico per tercera vegada (té moltes coses al cap, i acaba de ser pare, o sigui que se li perdona; a part, viu a Begues) el projecte d'actualitzacions. Se l'iluminen els ulls (llicència literària) i em proposa que fem una d'elles amb l'entitat on treballa. Es tracta de Saó, un Centre on, entre d'altres coses, fan reincerció laboral en el camp de la construcció.
Al cap d'una setmana, vaig allà i em reuneixo amb ell i la directora, la Cata, una d'aquestes persones, pel que m'ha explicat el Jordi, que fan falta en la nostra societat, que lluita perquè aquest centre surti endavant i creixi, que no es conforma amb anar a treballar cada dia i fer el mínim, sino tot el contrari, que pensa noves vies i possibilitats pel centre, que lluita perquè tingui millors condicions. I aconsegueix coses.
El projecte li sembla bé, i es brinda ràpidament a participar posant-me totes les facilitats possibles.
Una de les coses que més m'està agradant d'aquest projecte és que la gent m'està ajudant sense reserves, tant les entitats participants com les persones que m'estan deixant estris, palla, lloc, etc. És un autèntic plaer trobar-se amb aquestes reaccions tant agradables.
Bé, deixo constància de les cares d'aquesta història.

EL CAU o "Allò que no va poder ser"

Cada sessió de fotos ha estat molt complicada: aconseguir quedar amb les entitats, aconseguir el lloc, aconseguir el material necessari: bales de palla, plats de porcellana, ampolles de vidre estil principis de segle, cistells, senalles, enciams, coves (18 ni más ni menos), forques, càvecs, falçs, rasclets, pales, un carro, que ja té el seu post, i més coses que segur que em deixo... Fer la sessió (el més de juny-juliol al Prat, calor, molta calor) i després fer la post-producció de les fotos escollides.
És per això que quan portava cinc sessions vaig decidir plantar-me, perquè no veia clar que pogués arribar a la expo.
Hi havia altres entitats contactades, com les colles de gegants del prat, la banda municipal, els agrupaments escoltes, però finalment, sentitnt-ho molt, no podrà ser. Potser, si em compressin el projecte.... en un futur..... es podrien anar fent més entitats.....
Una d'elles era L'A.E. i G. Conxita Busquets, de la qual vaig formar part uns quants anys viscuts amb intensitat. M'hagués fet molta gràcia fer la sessió amb els caps actuals, ja que la majoria van ser nens "meus", però era complicat per campaments, i vam anar ajornant la cosa fins que vaig pendre la decisió de no fer-ne més. Llàstima.
El dia que vaig anar a intentar posar-me d'acord amb ells, estaven montant les tendes abans del campament per revisar-les i els vaig fer unes foticos. Ahí van! (Algo es algo!!)

Víctor

Felicidad (montar tienda)

Felicidad (pasar tienda)

Felicidad (Foker)

Felicidad (fucker)

Paranoid cau

fotos per la cara

Enciams abans

Enciams després

La pentax del Pedro, l'escala de l'arnau i la caseta del Jaume.

El color és tal com va sortir del laboratori.


Unes fotos, tal com van sortir. No sé exactament què va passar amb la càmara, però van sortir molt rares. Però m'agraden.

Historia de mi primito y su carro o "Actualizando a mi primito"

El Xavi havia de fer una actualització per la qual necessitava un carro. Son cosí Arnau, coses de família, té debilitat per les coses antigues, i feia un temps s'havia comprat un carro per restaurar-lo. Doncs després de pensar-ho molt, de contemplar diverses opcions (no només té un carro, no us penseu) van anar al camp del seu pare, i no sense esforç van treure un carro preciós, vermell i verd, de la caseta del camp. Cal dir que el carro estava al fons de tot, amb una estanteria al mig i un altre carro arrepenjat a sobre, a part de taules, carretons i d'altres artilugis simpàtics (sobretot aquell dia calurós i enganxós de juliol) del camp.
L'arnau, en aquell moment, va imaginar multitud de formes de venjança per son cosí i els seus pebrotets, però hi havia massa feina i va recordar que la venjança és un plat que se serveix fred. Així que va decidir seguir amb la quixotesca/dantesca tasca i deixar que el pesat del seu primito, a sobre, li fes fotos mentre netejava el carro.
Així doncs, van tancar la barraca i es van encaminar cap a la Nova Granja La Ricarda, espai on es feia la última de les actualitzacions amb el centre d'inserció Saó Prat.
Evidentment, no comptaven amb cavalls ni mules ni tractors, de manera que van portar el carro com si ells fossin els cavalls, a manera de penitència. Aquella particular romeria, uns tres quarts d'hora fantàstics per les seves esquenes marca Casas (amb problemes de fàbrica demostrats) van servir per redimir tots els pecats comesos els últims quinze anys, és a dir: a partir de quan van deixar de montar l'euga Xata, de jugar amb les caixes del camp de l'avi de l'Arnau i mirar pelis del gordo i el flaco i les Teresines. És per això que l'Arnau, en un moment de lucidesa i creativitat, va rebatejar el projecte del seu cosí com: "actualizando a mi primito".
Aquí deixò constància de l'heroic moment. ja que vaig ser observador privilegiat de tota la història.
Sobretot, s'ha de dir que el Xavi no té paraules per expresar l'agraiment cap al seu primito, que l'ha ajudat moltíssim en tot el procés de fer les fotos, i sense el qual no hagués estat possible aquest projecte. Això diu el Xavi...

Els coves / Pigui

Per cert, haig d'agrair l'ajuda decisiva dels Josep Piguillem, pare i fill, de Farmagrícola Piguillem, una curiosa botiga de productes pel camp situada al carrer Ignasi Iglésies, que em van deixar nada menos que dotze coves. També haig d'agrair als avis de l'Adriana, que me'n van deixar dos.
En aquesta foto es poden veure els Piguillem i els coves. Dels avis de l'Adriana encara no tinc foto. Moltes gràcies a tots!

segona sessió

El passat diumenge 4 de juliol vaig fer la segona sessió de fotos de les actualitzacions.
Vaig acabar més satisfet que l'anterior sessió. Estava una mica més preparat.
Gràcies altra vegada a l'Èrika i també al Pedro. I aquest cop, una novetat, l'Arnau, gran actor i millor cosí, que a part de proporcionar-me l'espai, eines i coves, va quadrar les posicions i actituds dels models, jugadors del senior B i C del CB PRAT, que s'ho van currar molt, molt i molt.
La foto consisiteix en uns pagesos que estan fent catxondeo a un camp d'enciam, en unes posicions molt gracioses, i estructurades de manera que formen una composició bastant interessant i que li dona a la imatge molta energia i dinamisme. Espero haver estat a l'altura i que les peces que surtin d'aquí com a mínim no vagin enrere.
Com amb les puntaires, va ser molt divertit i vaig acabar amb la sensació de que tothom s'ho havia passat molt bé. També em sento satisfet pel fet que alguns jugadors es van interessar pel passat agrícola, i els vaig poder explicar les poques coses que en sé. Ara, això si, vaig insistir que és passat, però no tant passat, que no fa tant de temps i que de fet encara hi ha agricultura, que no és una relíquia sino que està viva i existeix.
De fet, i gràcies al Borja, un altre col·laborador del qual parlaré més endavant, aquesta s'ha convertit en una nova premisa d'aquest projecte: l'agricultura no està morta, el parc agrari no és un parc temàtic de "lo pintoresc" del món pagès que ja no existeix, sino que és una terra que segueix donant els seus fruits i que la gent hi viu i en viu. I ho tenim ben a prop, tot i que ens sembli un món tan llunyà i en blanc i negre, com les fotos que estic actualitzant.
Aquí deixo quatre fotos tipus making, fetes per Pedro Esteban (mon pare) i un servidor:

provant strobist...

Preparant la segona foto.
Els models seran del CB Prat.
Amb mon pare estem provant la tècnica strobist per aplicar-la.
Avui ha estat la primera vegada que ho hem provat, i hem quedat satisfets.
Ho farem servir per fer contres, bàsicament, perquè la llum ambiental ja és suficient i de sobres. Potser per compensar alguna ombra.
També hem provat l'enquadrament, que no és senzill.
Aquí hi ha alguna foto d'aquesta entranyable sessió:

PRIMERA ACTUALITZACIÓ

No estic gaire content amb els resultats de la primera sessió de fotos. I és que clar, m'havia oblidat d'una cosa important: no sóc fotògraf. Pensava que un cop tingués a la gent davant, em sortirien idees genials que conformarien les variacions i serien obres d'art en si mateixes i en conjunt... Però m'havia oblidat que això és com la música (i com tot en general): sense tècnica, o un s'ho prepara al dedillo i té molt clar què ha de fer, o pot començar a improvisar i caure en la banalitat de el fer "lo mínim per salvar-ho". I això és el que vaig fer. A part, preparar l'escenari em va ocupar massa temps i va eclipsar la meva concentració amb les fotos. Diguéssim que sí, que ho salvaré, però de cara a les properes ho portaré molt més preparat. En fí, que no podem parar d'aprendre.
Ara bé, va ser un moment espectacular. Les puntaires, molt bona gent, s'ho van passar molt bé, i van col·laborar amb una actitud digna d'admirar: s'ho van pendre molt seriosament, van posar en les posicions que els havíem marcat i sempre amb bon humor. Cal dir que mentre preparava les fotos, van anar cantant un repertori de cançons populars que llàstima que no es podrà sentir a les fotos. Si que es podrà sentir, per això, en un making of que està preparant la meva compaya Èrika, sense l'ajuda de la qual hagués estat impossible quadrar les posicions i mantenir les models en situació. S'ha d'agrair també l'ajuda de mons pares i de la meva iaia Lola, que va donar una nota d'humor molt important a la sessió. I també l'ajuda primordial que donarà el rigor històric a la foto. Moltes gràcies, Arnau, pels cistells i les ampolles.
Algunes de les puntaires són aquestes, en un dia de classe al Centre Cívic:

werlisa

Per cert, avui he anat als encants i he comprat aquesta coseta, que faré servir a les actualitzacions:


A veure si funciona..

Treball de camp

Les 9 del matí. Menjars Can Pep. Galta de porc amb patates fregides i un all-i-oli brutal. Ví amb gasseosa i un orujo d'herbes per rematar-ho tot. Torno a repetir: les 9 del matí.

El Joan Cànovas, davant meu. Al seu costat, el seu fill Rubén, que ve de Tarifa i porta quatre anys a Catalunya. A l'altre costat, l'amo i senyor de can Pep. Al meu costat, el Joan, el Pelut; i a l'altre, Jaume Ferrer, que me'l presenten com el fill dels amos dels autocars Fersprat, i que no para de picar-se amb el Pelut. Aquest és el seu esmorzar típic de cada dia.

L'objectiu de la meva presència allà és aconseguir palla per la primera actualització, i de pas recopilar alguna informació. En molt poc temps m'expliquen moltes coses. Anècdotes i històries del passat i el present pagès del Prat. Els ensenyo la fotografia que vull actualitzar, i m'asseguren que d'aquesta en deu fer més de 80 anys. El Pep assenyala una maqueta d'una masia que tenen penjada a una cantonada. Em diu que és de Cal Lluquer, la masia de la seva família, Justament, una de les altres actualitzacions correspon a una foto que està feta a Cal Lluquer. Li dic i li ensenyo l'altra fotografia. Quan la veu, em sembla que s'emociona, i diu ja la conec aquesta fotografia ja... i es treu les ulleres de la butxaca de la camisa amb solemnitat, se les posa i diu aquest és mon pare. Ai, quina llàstima que no estigués gravant en aquell moment, però no són maneres, home: la càmera s'ha de treure quan ja portes una estona, quan ja estàs una mica integrat, sinó és molt violent, com a mínim per a mi. I per aconseguir la integració encara m'havia de menjar la galta amb all-i-oli i veure uns gotets de ví.

Al cap d'una estona, el Pep em porta el llibre sobre masies del prat amb fotos de la Colita, que amb els citats gotets de ví matinals encara em semblen més genials.

En un moment criden a la mestressa i dient-li el nom i cognom ja em diu de qui sóc fill i qui són els germans de ma mare. El Joan i el Jaume comencen a cantar el meu avi va anar a Cuba. Jo m'acabo la galta, em demanen l'orujo, i llavors ja em veig preparat per treure la càmera (una de fotos compacta, petiteta i discreta).



El Joan Cànovas m'ha obert casa seva. Em deixarà fer les fotos al seu magatzem de palla, que té per donar de menjar a les "seves nenes", les eugues que té, juntament amb els sementals, de Pura Raza Española. Es dedica als camions, i els cavalls són la seva passió. El seu company Rubén ve de Jerez de la Frontera. De la millor, segons ells, escola d'equitació del món. Fa gràcia sentir el seu accent gaditano enmig del català dels pagesos i el de l'hospitalet del Joan.
El Joan, al final de l'excursió, m'ha dit "yo soy el hombre más feliz del mundo". I la veritat és que realment ho sembla.
Només per aquestes dues hores, ja val la pena haver-se llençat a fer aquest projecte.

Puntazo-puntaires o Les millors, les iaies

La primera sessió d'actualitzacio fotogràfica ja té data i protagonistes: 21 de juny a les 18h amb l'Associació de Puntaires Jardins de la Pau.

He arribat a la sala polivalent del centre cívic tot suat (sembla que perdré uns quilets amb aquest projecte), i m'han rebut unes iaies simpàtiques que em miraven interrogatives. Sentia a la meva, la iaia Lola, que em cridava. La buscava amb la mirada però no la trobava. Tampoc és que la sala sigui molt gran o hi hagi moltes puntaires, però és que la meva iaia és molt petita, i jo haig de reconèixer que estava nerviós. Així que quan l'he trobat, quan he trobat la meva aliada, he tancat la porta darrere meu i he anat cap on estava ella. M'he presentat, i els he explicat el projecte. Una vegada més no sé si els he sabut explicar bé, però el cas és que s'hi han apuntat amb una motivació que m'ha sorprès i m'ha fet treure l'agenda i fixar un dia per fer les fotos. Els he preguntat si s'ho volien pensar, però ja ho tenien clar. Tenia reservat un discurset sobre la història i les entitats i tot això per convencer-les, però no ha fet falta.

En fi, serà complicat, perquè hauré de montar un tinglado considerable a base de palla, i no vull dir més. Com diu aquesta frase que fa ràbia: "hasta aquí puedo leer".

Per altra banda, he alucinat amb la rapidesa dels moviments de les mans dels boixets (els bolillos).
És increïble la quantitat de coses sorprenents que hi ha, he pensat jo. Mentre estic treballant, per exemple, hi ha una dona fent un tapete amb la punta de coixí movent els boixets a tota velocitat. El món és la ostia.

Per cert, la foto no és meva, és de google images simplement per qui no sàpiga què són les puntes de coixí.

suor a l'estruch

Avui, després d'11 anys, he tornat a suar a l'Estruch.

Però, tot i que estava amb antics companys com el Xavi Vàzquez, Jordi Boronat i l'Almagro, no he suat jugant, sinó explicant als membres del Senior B del C.B. Prat la proposta d'actualització fotogràfica que els he fet. Era realment complicat, allà, a la pista, jo rodejat de paios enormes mirant-me, intentar fer-los entendre què era el projecte, de què anava, què volia d'ells i sobretot, demanar-los la seva col·laboració, evidentment desinteressada.

Les cares de no acabar d'entendre què vol aquest paio han donat lloc al catxondeo típic dels equips que feia tant de temps que no vivia, i hem acabat rient i fins i tot ens han fet baixar el to de veu, que els que estaven entrenant al costat necessitaven una mica de concentració.

No sé si he sapigut transmetre bé la informació del projecte, no sé si he sapigut motivar-los prou com perquè quedin amb mi un dia, a part dels entrenaments i els partits (per cert, dissabte tarda juguen l'útltim a l'Estruch, i és molt important!), però m'han donat bones vibracions.

En fi, me n'he anat d'allà una mica emocionat: tornar a passar pel passadís, tornar a sortir per la porta a la pista, el banquillo, el parquet, l'Arseni, que encara és presi (és d'aquelles poques coses que sembla que no han canviat en el món) m'han fet recordar tot una època, moments d'eufòria i de patiment... i és que jo m'ho prenia molt en sèrio, això del bàsquet, però va ser un dels sacrificis de l'adolescència. És fort, però des del dia que me'n vaig anar (recordo quan li vaig dir a l'entrenador, a punt de plorar, que no podia continuar) no havia tornat a trepitjar la pista ni els passadissos. Onze anys.

Encara que finalment no volguessin participar (que estan en tot el seu dret), ja ha valgut la pena d'haver-ho proposat encara que sigui per haver reviscut tot aquell temps, tota aquella energia i aquelles experiències tan sanes (i ara encara més, que no foto res d'esport!).

Primera anotació al blog d'Actualitzacions. Pistoletazo de salida.

Avui escric la primera anotació al blog d'Actualitzacions.
Comença aquest projecte amb bon peu: ja gairebé totes les entitats participants estan confirmades, i les fotografies antigues, escollides.
Aquest matí he anat a l'arxiu municipal i he consultat els llibres susceptibles de contenir el tipus d'imatge que necessito. En un moment han tornat a passar davant dels meus ulls un bon nombre de fotos en blanc i negre d'un Prat desconegut per a mi, però al mateix temps familiar, i s'ha confirmat el que ja em temia: cada vegada que les miro hi veig una cosa diferent, cada vegada que les miro m'encurioseix més i me n'adono del poc que sé del passat recent del meu poble, dels meus carrers, de la meva família, de la meva gent... Cada vegada que les miro sento que encara les hauré de mirar unes quantes vegades més. Això dóna força al meu projecte i, en part, fa que decideixi escollir ja les fotos i no m'ho pensi més.
Per cert, una troballa molt valuosa: un llibre amb fotos de Colita sobre les masies del Prat. És dels 80, però les fotos tenen aire d'anys vint. Són espectaculars: composició, textura i, sobretot, una realitat rància i entranyable que encara deu existir en raconets que resisteixen el nostre pas del temps.
Per acabar, dir que he sentit un petit pessigolleig a l'identificar-me amb unes frases escrites al final del gran "l'Abans", que deien alguna cosa així com que aquest llibre no marca el final de res, sino tot el contrari: ha de ser l'inici de moltes coses.
Espero que les Actualitzacions també ho siguin.